Cognom

Miquel de Ricomà (Granollers, Vallès Oriental, s. XIV – Barcelona, 1361) Bisbe de Vic i de Barcelona

Bisbe de Vic i de Barcelona.
Era jurista i residí a la cort papal d'Avinyó. El 1345 el papa Climent VI el nomenà bisbe de Vic (fou el primer bisbe que no fou nomenat pel capítol).
El mateix any donà el decret que permeté acabar la sèquia de Manresa.
No residí mai a la diòcesi. Traslladat a Barcelona (1346), hi féu només algunes estades, car residia a la cort papal.
En una d'elles coincidí amb la famosa Pesta Negra (1348). Hom diu que convertí el palau en hospital i que desplegà un gran zel a favor dels empestats. Agafà el mal, però no morí, gràcies a una suposada intervenció de santa Eulàlia; per això fundà una confraria sota la seva advocació, que subsistí fins a mitjan s XVIII.
És autor de diverses constitucions sinodals.

LA MISTERIOSA LLUM DE MANRESA

HISTÒRIA DE LA SÈQUIA
Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.
Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artes, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergos i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una sèquia, -avui un transvassament-, al terme municipal de Balsareny.


Però hi va haver un problema amb les terres que la Mitra de Vic poseía al terme de Sallent. La idea de que aquest transvassament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.
L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs,  Manresa durant 5 anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la sèquia. Durant l’any 1345 es produeixen revoltes i avalots, tant polítiques com populars, per tal que es solucionés l’angoixant conflicte.
Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta), gràcies als bons oficis de l’il·lustre jurisconsult Ramon Saera. Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reemprenen les obres de construcció de la sèquia que acabaran el 1383.

LA LLEGENDA
Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les kalendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella;”.
La segona relació de la Llum parla de que: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) [...], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat [...], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”
Aquesta tradició, segons escriu l’historiador manresà Josep Maria Gasol, “tradició sempre més poètica que no pas històrica diu que el problema es va resoldre pel miracle d’una misteriosa llum, apareguda a l’interior de l’Església del Carme, a mig matí 21 de febrer d’aquell anys”. Per a aquest romàntic fet, la ciutat de Manresa celebra cada 21 de febrer les populars “Festes de la Llum”, segona festa major de la ciutat.

ELS AUTORS DE LA LLUM

Molts autors han escrit sobre la Llum. Tan manresans com de fora.
Primera i segona relació de la Llum
La primera relació sobre la Llum fou escrita per Pere de Pulcrosolano (Bellsolà). Notari encarregat pel prior del Carme, fra Bernat Carnicer per a obrir acte notarial del fet.
El document que se’n conserva és una còpia de l’acta de Bellsolà ja difunt i que Francesc Gamisans va transcriure, en forma de nota o borrador, als primers fulls del llibre primer de la Confraria de la Santíssima Trinitat (començat el 1366). Finalment, el notari Maurici Sala, al segle XVI feu el trasllat en pergamí de l’acta del llibre de Gamisans, tot i descuidant la data.
La segona relació de la Llum és l’escrita pels frares del Carme explicant la llegenda de fra Romeu Saclosa. Aquest va tenir una visió del cel que li deia que Déu volia que la capella que construïa fos de la Santíssima Trinitat. Cal situar l’origen d’aquesta relació probablement a la primera meitat del segle XVII.
Aquesta segona relació sembla que va restar 300 anys adormida al convent del Carme de Manresa fins que la publicaren fra Josep-Elies Estrugós en el Fènix Català (1644) i Joan Bta. Lezama en els seus Anals (1650).
L’any 1675, Magí Canyelles copia aquesta segona relació del llibre del P. Estrugós, en el seu llibre Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa.
Dos altres autors del segle XVII que contribueixen a la difusió de la Llum són Roig i Gelpí i el P.Joan Germes, seguint aquesta segona relació dels frares del Carme.
D’aquest segle també són els populars Goigs de la Llum que serviren per a la divulgació de la Llum i s’inspiraren en aquesta relació a l’hora de redactar el text.
Aquesta segona relació és la més popular i la que infon més dubtes perquè s’ha anat copiant al llarg dels segles, deixant de banda, la del segle XIV.

El segle XIX i XX
El P. Jaume Villanueva, historiador eclesiàstic, va venir a Manresa i a l’arxiu del Carme l’any 1806 i arrel d’aquesta visita va ironitzar sobre aquesta segona relació de la Llum que trobava d’un elevat protagonisme a Viaje Literario a las iglesias de España, vol. VII carta LVI.
L’any 1882, el metge Oleguer Miró escriu un opuscle que exalta la Llum i utilitza per això aquella primera relació del segle XIV i la intenta conciliar amb la relació posterior.
El Rnd. Dr. Ignasi  Torredeflot escriu entre el 1917 i el 1919 una sèrie d’articles que portant el títol genèric de L’entredit i la Misteriosa Llum es publiquen als periòdics locals, analitzant i comentant tota la sèrie de documents que en parlen de la Llum.

La polèmica dels anys trenta
Abans que s’encengués la polèmica, la premsa local començà a despertar una sèrie d’opinions a favor i en contra de la Misteriosa Llum.
La polèmica neix arran un opuscle publicat l’any 1931 per l’arxiver i historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós amb el títol Llum!...a la llum de Manresa, intentant aclarir el cúmul de llegendes que giren al voltant de la Misteriosa Llum i que fa difícil comprovar-ne l’autenticitat. Sarret i Arbós escriu en aquest opuscle que “es donen com a legítims documents del segle XIV, plens de suposicions, dubtes i fantasies, mancats de les més rutinàries formalitat per a ésser autèntics”.
En contraposició a aquest autor i a l’opinió expressada per Sarret i Arbós al fulletó Llum!...a la llum de Manresa apareix un caputxí anomenat P. Oriol de Barcelona. Aquest escriu un opuscle titulat  La Llum brilla en les tenebres (1932) que replica Sarret.
L’any 1933 vista la discussió que s’havia aixecat a Manresa durant els anys 1931 i 1932, respecte a la historicitat del cas de la Misteriosa Llum va nomenar-se una ponència de persones tècniques, per què determinessin sobre els principals punts objecte de controvèrsia. El Dictamen, després de vàries consideracions sobre l’assumpte, resulta que permet agermanar la tradició amb allò històric.

Últims autors
L’any 1945 fou premiada una Historia (en síntesis) de la Misteriosa Luz de Manresa (1946), per tal de difondre a les generacions manresanes posteriors el coneixement del fet de la Llum.
Aquests últims anys s’han continuat fent llibres, articles, sermons, discursos. Hem de destacar la tasca de Josep M. Gasol com a cronista de la ciutat de Manresa escrivint llibres que dediquen una part a la Misteriosa Llum, com és Història de Manresa explicada als infants i molts altres llibres que fan referència a la història de Manresa.
Acabaré amb unes lletres de Sarret i Arbós: “ No negarem la “Llum”, però tanmateix demaneu que se’ns diugui com i d’on va venir a Manresa i de quina manera l’hem de creure”.

---------------------------------------------------------------------------------


 Casulla de Miquel de Ricomà, bisbe de Vic
Teixit: Lucca, s. XV. Lampàs de seda i or espolinat
Brodat: Florència (?), s. XIV. Lli, seda i fil de plata daurada
Passamaneria: Itàlia, s.XIV. Seda i or
114 x 69 cm
Provinent de la Catedral de Vic (Osona)

Pau Ricomà i Tutusaus
Tarragona, 1874 - Tarragona, 1940

Pianista.
Fou gerent i més tard propietari de la Casa Ayné, de Tarragona, d'instruments musicals i partitures.
Com a pianista actuà en diverses sales dels Països Catalans. Actuà d'acompanyant de Pau Casals en diversos concerts i formà duo sovint amb el violinista Josep Català.

Els Ricomà (I)

Aproximació a una nissaga tarragonina de capitans de la carrera d’Amèrica a cavall entre el segle XVIII i el XIX

Introducció

Una de les nissagues marineres més representatives de la matrícula de mar, nadiu a la ciutat de Tarragona, foren els Ricomà.

Per bé que aquest cognom estava especialment vinculat a més personatges, amb interessos marítims, volem deixar clar que els navegants que ens interessen són Marià Ricomà i Gabriel i els seus fills: Jaume, Marià i Josep.


Aquesta breu semblança com a armadors, capitans de la carrera d’Amèrica i pilots (els tres germans), sense oblidar la seva activitat mercantil, és, en bona part, el resultat d’un tarannà valent, d’empenta i fins i tot agosarat, el qual els portà a llargs periples, com veurem.

Hem de recordar que l’any 1800 el port fou autoritzat a comerciar amb Amèrica i d’altres ports estrangers. Els protagonistes varen viure en un període, de la nostra història, molt trasbalsat.
Espanya, a les darreries del segle XVIII, va entrar en guerra, una vegada més,contra la Gran Bretanya (1779-1784),després contra la Convenció Francesa (Guerra Gran, 1793-1795) i al final també contra Anglaterra (1796-1804). Al segle XIX les hostilitats contra els anglesos continuen fins l’inici de la Guerra del Francès (1808-1814) on culmina una època desastrosa, tant per terra com per mar.
En aquest darrer àmbit no podem passar per alt el control de les rutes per part dels estols de les nacions contra qui lluitàvem, i en especial la tot-poderosa Royal Navy, la qual ens col·lapsava, cadavolta, el tràfic marítim.
A més, a tot això, hem de sumar els seus respectius corsaris i, en especial, les 120 patents de cors que atorgaren les autoritats britàniques de Menorca entre el gener de1799 i el setembre de 1801(l’illa retorna a Espanya el 1802), sense oblidar-nos de la sempi-terna amenaça algeriana.
Per tant,aquesta navegació depredadora va actuar anys i panys com un flagell, en el nostre Mediterrani.Quant a ultramar, el moviment secessionista de les colònies d’Amèrica va provocar, en les primeres dècades del segle XIX, situacions compromeses per a les nostres embarcacions, arribant acasos paradoxals com és el cas de l’any 1814 quanla goleta “La Brillante” del lloretenc Joan A.Conill,la van despatxar, les autoritats insurrectes de Cartagena de Indias i al fer escala a Santa Marta,a la mateixa costa (Virregnat de Nueva Granada) se l’informà que el rol i la patent que li havien lliurat eren il·legals i, de seguir el viatge amb aquella documentació, s’exposava a ser capturat per corsaris espanyols procedents de Cuba, amb base al’Havana, que pillardejaven per aquelles aigües.

Aleshores el comandament espanyol li facilità un nou passaport.La justificació legal la trobem en l’article 30 de l’ordenança del Cors, de 1801, on diu:

Toda embarcación de cualquier especie armada en guerra o mercancía que navegue con bandera o patente de Príncipes o Estados enemigos, será buena presa con todos los efectos que a bordo tuviere, aunque pertenezcan a vasallos míos...

El mateix any els insurgents de Montevideo,(Virregnat del Rio de la Plata) empraven procediments més dràstics, segrestaven el vaixell i el jutge de confiscacions estimava el seu valor i si es volia recuperar s’havia d’abonar el seu import i,per tant, amb el risc afegit d’esdevenir-se bonapresa pels propis conterranis, al fer-se a la vela vers Espanya.

Aquest era el teatre d’operacions, en aquells moments, on actuaven les flotes oficials i la pirateria sancionada dels dos bàndols.

La Guerra del Francès a Tarragona
Durant el setge per part de les tropes napoleòniques del general Suchet començà l’emigració demolts dels seus habitants i sobre tot a partir de la pèrdua del fortí de l’Oliva, al maig de 1811, es va accentuar l’èxode de la població a la recerca de zones més segures.

Un dels llocs escollits pels Ricomà fou l’arxipèlag Balear, del qual són les primeres informacions que disposem del començament d’una activitat naviliera no subordinada a patronies alienes als seus propis vaixells, ja que en un principi dos dels germans es faran càrrec de la suprema autoritat de les l’embarcacions.

Marià Ricomà i Gabriel Va néixer el 14 de març de 1762.

Era fill de Jaume Ricomà i Marianna Gabriel, pescadors, de Tarragona.

Amb motiu d’haver contret esposalles amb Tecla Martí i Glòria, filla de Joan Martí i Francesca Glòria, de Sarral, difunts, atorgà el dia 22 d’agost de 1781 procura a Pau Esmelt, també pescador de la ciutat de Tarragona, perquè el representés en la celebració del seu casament, ja que per causes alienes a la seva voluntat havia de restar absent, a la vegada que feia jurament de no haver fet cap altra promesa de matrimoni, ni tampoc vot de castedat per professar en religió.

Li tenim documentats sis fills: Jaume, Francesc, Marià, Josep,Tomàs i Tecla.

El mes d’agost de 1794 figura en una llista d’hàbils dels matriculats de Tarragona, pel sorteig del sometent, encara que es fa constar que els relacionats estaven exempts per anar a la campanya contra els francesos per raons d’edat o xacres.

Creiem que se’n deslliurà per aquesta darrera causa,ja que llavors solament tenia 32 anys, la qualcosa ens fa pensar que la titulació de capità de la Carrera d’Amèrica, que figura a les escriptures i demés papers, la devia acreditar abans d’aquesta data, per tal com no hem trobat informació dels seus viatges ultramarins. A partir que els seus fills assumeixin el comandament dels vaixells, es responsabilitzà de les caucions que s’havien de donar a les autoritats de marina, perquè els hi lliuressin la patent reial o passaport per poder navegar.

Volem destacar que totes les quantitats avalades són un indicador de la meitat del valor de l’embarcació.En el repartiment detallat de la capitació, ordenada per la Junta Superior del Principat, el 19 de gener de 1810, figura domiciliat al carrer Sant Domènec número 10, en la qual li fou assignada una taxa de 12 pessetes, que fou el gravamen, juntament amb el de Josep Borderi, el més onerós que el fisc aplicava als pilots i patrons.

L’11 d’agost de 1813, aleshores afocat a Ciutat de Palma, va comprar a Magí Julià, mestre calafat de Maó, la pollacra “Nuestra Sra. del Carmen” pel preu de 3.550 duros. Tenia una capacitat de 130 tones d’arqueig i havia pertangut a Pau Rabassa,resident en aquells moments en aquella ciutat. El16 d’octubre d’aquell any confià el seu govern al seu fill Jaume, segon pilot, de 29 anys.

En el mateix acte fa constar, al comandant de marina,que com a propietari del 50% de la pollacra “SantaAlberta”, d’un port de 140 tones, i apoderat de Jacob Theilig, mercader de Tarragona i parçoner de l’altra meitat, designa al seu fill Marià, de 24anys, matriculat a Maó, i amb titulació de tercer pilot, com a capità de l’embarcació.

Una vegada les autoritats franceses intruses abandonen Tarragona novament s’hi aposentà i, el 14 d’abril de 1814, comprà a carta de gràcia un celler amb un cup al matrimoni Tomàs i Teresa Dolsa i al seu fill, confiters, situat al carrer de Sant Domènec, pel preu de 300 lliures.

En el supòsit que els venedors volguessin fer ús del dret delluir-lo, se li havia de concedir un termini perquè pogués vendre el vi emmagatzemat.

El mes de maig de 1816 fou nomenat diputat del comú, en substitució de Josep Antoni de Castellarnau.

Exercí el càrrec fins l’any 1822. El primer d’octubre de 1816 i,de resultes d’haver-se maridat la seva filla Tecla amb l’adroguer Sebastià Serrahima, fadrí, i atès els pactes signatsen els capítols matrimonials, el matrimoni Ricomà li va fer donació de 2000 lliures i roba. El seu promès firmà carta dotal i d’espòlit per 1000 lliures.

Amb la pèrdua del fortí del’Oliva davant les forces franceses, el maig de 1811,s’accentua l’èxode de població. El 21 de desembre de 1816,juntament amb la seva esposa, formalitzen, davant de notari, l’encarregació de dos censals morts, ja creats, l’un per un import de 140 lliures i l’altre de 50 lliures, a favor de la Confraria de Santa Maria dels Preveres de la Catedral, amb motiu d’haver adquirit una peça deterra de cinc jornals, a la partida de la Budallera,al matrimoni Miquel Gabriel i Francesca Aymat, pagesos, pactant-se que del seu import es retinguessin dites quantitats que empenyoraven eltros. El preu de la finca fou de 2.000 lliures.

El mes d’abril de l’any següent comprà, pel preude 560 lliures,a Joan Bertran,confiter,un jornal deterra d’horta a la partida del Rec Major, a la pri-mera parellada.

El mes d’agost d’aquell any comprà, al matrimoni Miquel Gabriel i Francesca Aymat, una peça de terra al terme de la Budallera pel preu de 1.000 lliures.

En satisfacció de tots els drets de la llegítima paterna i materna el 10 de setembre de 1817,entreguen al seu fill Francesc 1.000 lliures.

Tres dies després fan donació a l'altre fill Marià de la mateixa quantitat per iguals conceptes,per bé que en aquest document figura com a donador, juntament amb els seus pares, el seu germà Jaume, la qual cosa en fa pensar que aquest darrer actua com a futur hereu.

Juntament amb la seva dona, l’11 d’agost de 1818,comprà a carta de gràcia el primer pis d’una casa al carrer de les Salines a Ignasi Bartroli, mestre sabater.Motivà aquesta compravenda l’acumulació d’un deute que Bartroli havia contret amb el matrimoni Ricomà per un total de 500 lliures i que, en aquells moments, no podia saldar.

L’agost de 1821 legalitzà la retrovenda de tres peces de terra, que havia adquirit a carta de gràcia, a favor dels germans Josep i Tecla Gil, pagesos,pel preu de 1.079 lliures i 8 sous.

El dia 24 de desembre de 1821 satisféu la quantitat de 10 lliures a Antoni Muñoz, corredor públic, pels honoraris acreditats per les gestions practicades per l’encant, durant 20 dies, d’una casa ubicada a la Plaça dels Sedassos, que sortia per un import de 1.000 lliures, i que fou retirada de la subhasta permanca d’un licitador que millorés la postura.

Aleshores la va comprar directament als marmessors de Bonaventura Portella, muller que fou de Francesc Grau,pagès,22 i dels quals es va subrogà el pagament que havien d'efectuar els testamentaris. En l’acte de compravenda es pactà que es retinguessin 200 lliures per l’encarregació d’un censalmort, ja creat d’igual capital, a favor d'Andreu Borràs, adroguer, i que hipotecava l’habitatge.


El dia 25 de març de 1832, morí la seva muller al’edat de 74 anys.

Ell la sobrevisqué poc més d’un any.

El 29 de maig de 1833 lliurà el seu testament clos al notari de Tarragona Francesc Puñet, i el 15 de juliol d’aquell any moria.

Tot seguit es va fer públic el contingut del testament a requeriment de l’esposa del seu fill Francesc,atenent que aquest es trobava a Amèrica.

Designà com a marmessors, perquè tinguessin cura de complir i executar la seva darrera voluntat, a Rafael Galí, comensal de la nostra Catedral i al seu fill Francesc.

Després de disposar del pagament dels seus deutes,de l’enterrament i sufragis,establí el repartiment dels seus béns d’aquesta manera.

Al seu fill Francesc i a la seva dona Marianna Rufí,els hi va fer donació del següent patrimoni:

- Casa al carrer de Sant Domènec, número 10i els mobles.

- Una vinya amb una caseta a la partida de laBudallera.

- Una vinya, part garriga, a la partida de laBudallera.

- Una vinya a la partida de Terres Cavades(empenyorada en 1.200 lliures)

- Un celler (hipotecat en 300 lliures)

A part els obligà a dotar a la seva néta Tecla Ricomà i España,quan es maridés,amb 600 lliures.

Al seu fill Jaume, que en principi era el legatari, li lliurà la legítima paterna que consistí en la meitat de:

- La mota de 1.000 duros que tenia invertida en la goleta “La Catalana”

- Dels 500 duros del cost del negre.

- Dels 100 duros que havia deixat al mestre depilots.

En total va rebre 800 duros amb el deure de satis-fer la resta de dot del seu germà Josep.

Sospitem,encara que no ho podem afirmar,que el El moviment secessionista de les colònies d’Amèrica causà situacions compromeses a principi del segle XIX canvi d’hereu podria ser degut a la sol·licitud, vers els seus pares, per part d’en Francesc i la seva muller, tenint en compte que vivien tots plegat al mateix immoble del carrer de Sant Domènec.

Com a punt final, podríem dir que una part de la seva activitat de negoci consistí en les compres a carta de gràcia o perpètuament de béns arrels.Les primeres com a prestador i les segones com inversions de mercadeig.